El psicoanàlisi és una teoria i una tècnica elaborada per Sigmund Freud a finals del segle XIX. S. Freud era neuròleg, un metge especialitzat en malalties que tenien la causa en el funcionament del sistema nerviós, és a dir, del cervell. Va ser una persona inquieta i amb un gran desig de coneixement, que no trobava explicació mèdica, neurològica, a un determinat tipus de patologia: la histèria. La majoria d’aquests pacients eren dones amb algun tipus d’afecció somàtica: paràlisi en un braç o en una cama, falta de visió, desmais… Símptomes que no s’explicaven per cap malaltia física que els pogués provocar.
S. Freud es va posar en contacte amb d’altres metges que aplicaven noves tècniques per a tractar aquests pacients, bàsicament la hipnosis, i va començar a utilitzar també aquest procediment. L’objectiu principal d’aquesta tècnica era facilitar un estat de semi-inconsciència al pacient que permetés que els conflictes inconscients afloressin a la consciència i així poder reviure la situació emocional reprimida i oblidada. A grans trets, podríem definir un conflicte inconscient com una situació problemàtica que havia provocat un gran malestar i, que en no poder-se resoldre, havia quedat en la part inconscient de la ment. Per tant, no havia desaparegut sinó que s’havia desplaçat a l’inconscient. D’aquesta manera es considera els símptomes com la manifestació d’aquest problema no resolt i oblidat pel pacient. I podent fer conscient aquest conflicte amb la hipnosis, els símptomes desapareixen. Trobada la causa, es cura la malaltia.
S. Freud, però, hi va trobar alguns inconvenients (com la relació d’extrema dependència entre metge i pacient, i el desplaçament de símptomes, és a dir, un símptoma desapareixia però es canviava per un altre) i va anar modificant la tècnica donant lloc a una de nova que va anomenar tècnica de l’associació lliure. Aquesta, actualment, continua essent la regla fonamental de la teràpia psicoanalítica: es demana al pacient que manifesti obertament i verbalment tot el que va pensant. L’objectiu és que a través de la relació de confiança i respecte que s’estableix amb el terapeuta, el pacient pugui anar afluixant les resistències i es puguin anar treballant els conflictes inconscients reprimits (apartats de la consciència mitjançant una censura, una barrera, que els manté atrapats a l’inconscient) i així, anar modificant els símptomes per un benestar emocional.
És per aquest motiu que en la teràpia psicoanalítica en ocasions s’utilitza el divà. El pacient, en no veure el terapeuta, està menys condicionat per les seves reaccions, gestos i mirades, i se li permet explorar més lliurement i profundament el seu inconscient. Una altra tècnica que S. Freud va desenvolupar va ser la interpretació dels somnis. Quan dormim, la censura o barrera que manté apartats de la consciència els conflictes inconscients reprimits s’afluixa. Els conflictes apareixen en els somnis de manera disfressada, a través de les imatges i del relat que en fem quan ens despertem. Cal dir que no hi ha una única i exclusiva interpretació del significat del que somiem; per cada persona és diferent, en funció de la seva història personal i del seu inconscient. Un bon ús d’aquesta eina és un gran suport en el tractament terapèutic.
